El diàbolo és un joc de malabars en què s'impulsa la rotació d'un rodet, format per dos troncs de con coaxials
units per la secció més petita, per mitjà d'un fil que es té agafat
pels dos extrems. Quan la rotació és prou ràpida es pot llençar enlaire i
entomar-lo novament amb el fil.
Els missioners francesos i anglesos i els enviats polítics i diplomàtics van portar a Europa aquests objectes estranys, que van ser nomenats diaballo (després diàbolo), del grec dia, que significa «a través de», i ballo, que significa «llançar».
A França, tan bon punt va arribar, el diàbolo va ser molt ben acollit i considerat un joc tan competitiu com el jeu de paume (joc de pilota, avantpassat del tennis). El 1810 es van formar diversos clubs a París i les competicions es feien en el que avui en dia són els Camps Elisis. El joc del diàbolo va arribar a estar molt de moda, fins i tot dins la cort de Napoleó, on sembla que es jugava amb diàbolos fets de fusta massissa.
L'any 1906 Gustave Philipart, un inventor francès, va presentar un diàbolo fet amb dues copes de metall i els extrems protegits amb cautxú de pneumàtics vells. Ràpidament va sorgir una bogeria a França i posteriorment a Anglaterra. Nombrosos escrits, narracions i targetes postals mostren que es jugava amb el diàbolo per tot arreu i l'utilitzaven gairebé totes les classes socials. En el període d'entreguerres el diàbolo es va deixar de banda.
Més tard, el diàbolo només va aparèixer en els escenaris dels teatres. Cap al 1980, gràcies a l'ús de noves tecnologies, als nous materials, a la investigació i a la precisió dels fabricants, va començar una nova era pel joc. Això va permetre que cada cop més aficionats i malabaristes executessin trucs extraordinaris amb 1, 2 o 3 d'aquests objectes voladors.
Els diàbolos també tenen una variació amb foc.